Amb els 5 sentits / With 5 senses

La saviesa popular no és cosa de broma. Per tant si a Catalunya se sap que als llocs petits se sap tot de tothom, dit d’una altra manera són xafarders, per alguna cosa serà.

I és que a Irlanda sóc nova. Porto aquí ja gairebé dos mesos i tampoc considero que conegui tanta gent. El grup d’Au Pairs tot i que sempre n’arriben i en marxen tampoc és tant nombrós. La gent nativa encara en conec menys. Però es veu que “els altres” em coneixen sense que jo ni tan sols en tingui el més mínim coneixement.

M’explico, ahir i avui ha vingut un pintor (a pintar, evidentment). Ahir em va preguntar sobre com anava el jeep i altres coses que havien passat a altres au pairs que havien estat aquí abans que jo. Avui, m’ha dit que coneix una persona que jo conec. Total, que és més que evident que ha estat fent el xafarder sobre mi i que la gent de la zona (la majoria que ni tan sols sé de la seva existència) ho saben tot de mi. Fins i tot, saben a on he anat i amb qui. Afirmen haver-me vist passar amb cotxe.

En fi, que jo crec que arribat a aquest punt no cal que em presenti quan entri als llocs o conegui a gent nova, no? Per tant cal que vagi sempre amb els 5 sentits sempre a tot arreu i a tota hora.

[English]

Even though in Ireland I’m a kind of new and I think I know just a few people, there’s a lot others than know absolutely everything about me. What I doing, when, who with etc.

Yesterday a painter come home. He wanted to know about things that happened to other Au Pairs that where here before. Today he afirm to know somebody that I know, which I thinks it’s actually true. So I guessed that they were talking about me, isn’t it? Other people told me to see me in whatever place I went, even they knew the day and time exactly, and of course I couldn’t deny.

Why in small places always people just love gossip? I think I should be very cautious with all I’m doing but specially what I’m saying (when I talk, of course)

Anuncis

Sense frens / without breaks

Així d’entrada no sóc supertisiosa, però els irlandesos sí. Que jo sàpiga avui no és pas divendres 13, no? Perquè si vaig equivocada que algú em corregeixi.

I és que el que m’està passant amb el cotxe és mala sort. I avui ha sigut una altra gran aventura. Però començaré pel principi.

Avui era el segon dia que anava a classes gratis. Tant bon punt he acabat “de treballar” me pirat cap a Ennis (a uns 25 min) per anar a l’acadèmia. Sortint hem anat a fer el got, bé aquí la majoria la cervesa (excepte els que condueixen). Erem 3: la Janire, la Lorena i jo. Estavem al Broogans, un pub del carrer principal i el cotxe estava aparcat davant de la porta com qui diu. I a l’hora de marxar pugem totes al cotxe. Al engegar-lo ha fet un soroll raro. Poso marxa enrere i surto. I tan bon punt he sortit de l’aparcament apreto el fre i el cotxe ha fet una xiuladera acullunanat. Al mateix temps que el pedal rebotava.

Acullunides hem sortit per potes del cotxe. S’ha de dir que amb el motor parat el soroll no ha parat. Així que a les 22.45 (quan la meva família normalment ja està dormint) truco a casa. La sort la meva és que m’han contestat. Total que el pare de la família m’ha vingut a buscar.

Després d’examinar el cotxe ha decidit que ell agafava “el meu” fins a casa i que jo el seguiria amb l’altre. Això ha sigut com quan dones una llaminadura prohibida a una canalla i és que tot el que no està permès s’assaboreix el doble. I a pas de tortuga hem deixat a la Janire i hem arribat a mitjanit tocades, just al punt per escriure una mica i posar-se dins al llit.

[English]_______________________________

What is wrong with me and the cars in Ireland? Really I have no idea! What else is going to happen to me?

Anyway, today after going to the free English classes and having a beer with Janire and Lorena, we pretended to go back home. As soon as I put the engine on there was strange noise. I press the break and the noise become stronger and the break came up.

I called to my family when theoretically they are already sleeping, fortunatelly they answered the phone and picked me up.

Amb el dipòsit buit

Doncs així és com he començat la setmana. Però abans d’explicar-vos la meva gran aventura del dia, començaré pel principi: el cap de setmana.

I és que l’Ángela, una noia de Madrid, se’n va demà. Porta aquí més de quatre mesos i ara li ha sortit la oportunitat de tornar a casa per treballar de veterinaria, encara que sense cobrar. La noia que la substituirà, va arribar dissabte, així que quina excusa millor que fer una festa de benvinguda i una de comiat juntes?

A l’hora de dinar nostra i garebé hora de sopar irlandesa (14.45h) ens dirigiem al Tea Room (Sala de tè) de la Perfumeria del Burren, on apart de tenir perfums, sabons i tè, també serveixen menjar vegetarià de molt bona qualitat. A més a més és boníssim. Per no parlar dels pastissos: de pastanaga, del de xocolata o de les galetes… en fi per llepar-se els dits.

Un cop amb la panxa plena, vem enfilar una ruta que ens va dur des del Pou dels Desitjos fins al Cliffs of Moher, passant per Kinvara, Ballyvagham i la platja de Fanore i tot amb increïbles vistes a l’oceà. I és que encara que ja havia estat a tots i cadascun d’aquests llocs, són tant espectaculars que no importa repetir una vegada i una altra.

El que em va sobtar més de la ruta per la costa va ser que entre el tram (de quilòmetres) entre Ballyvagham i la platja de Fanore, hi havien cotxes aparcats (tot i ser la carretera increïblent estreta. El motiu? Doncs bé, això és el què menys m’esperava de tot. Pescar des dels penyasegats. Perillós, però estava ple de gom a gom de gent de totes les edats.

image

Cotxes aparcats i els pescadors

Un cop enfilavem camí de tornada a casa era l’hora d’omplir el dipòsit del cotxe  (o bus, digeu-li com vulgueu). Us creureu que un diumenge entre le 8 i les 9 del vespre no hi havia ni una sola benzinera oberta de les 4 per les qual vem passar?? Això em va suposar arribar amb reserva a casa.

I en aquest punt és on comença la meva gran aventura del dia. Matí tranquil. Porto la canalla a l’escola i vaig a la benzinera (a uns 13 km de casa). Fins aquí tot normal. Baixo, obro el tap i acte seguit em surt una dona de dins cridant. Jo, sense saber d’on anava ni d’on venia la miro. Veig que es diregeix a mi. Després d’una esprintada la senyora em diu que no tenen combustible i que no saben quan els arribarà, que tant pot ser 5 min com 1 hora. Així que tranquilament he anat a la botiga del poble a fer temps. Al cap de mitja hora torno, i em torno a trobar el mateix panorama.

La meva pregunta en aquells moments era “què vaig?”. No tenia ni idea de si podia anar a casa i tornar. I si tornava al cap d’unes hores potser no arribaria i en cas que arribés, potser ells seguirien secs. Anar a una altra benzinera? buf, també estan molt lluny i ni idea de si arribaré o no…

Finalment, he pres la decisió més arriscada de totes: tornar a casa (creuant els dits per arribar) i a veure què passa. Cada instant era etern sufriment. He arribat sana i estàlvia. Però amb l’agulla del dipòsit que no podia anar més avall. Com arribaria a la benzinera? I si em quedava sense gasolina i no podia anar a buscar la canalla, llavors què?

La solució finalment ha arribat quan ha arribat el pare de les nenes a casa. Després d’explicar-li m’ha dit d’anar a un altre poble (que es troba a la mateixa distància) i que ell em seguiria per si de cas. Quin percal. Què fariem si em quedava tirada a mig camí? Suposo que hi ha moments en els que val més no pensar i ja anar fent sobre la marxa.

La sort ha sigut que tot plegat s’ha quedat en una anècdota. He arribat a la destinació i he pogut omplir el dipòsit. Com he respirat de tranquila després, ningú ho sap.

Fanore Beach / Platja de Fanore

Fanore is a sand beach. In the Burren area this is very rare due to the uncoutable number of stones and rocks everywhere.
Amazing evening with Susan and Elena.
Pics here of the beautiful sunset.

image

És una des les poques platges que hi ha a la zona del Burren. Tot i que hi ha molta costa, la majoria no són precisament de sorra com les que estem acostumats a Catalunya.

L’excursió al vespre, va ser genial. L’Elena i la Susan (amiga de la “mare” de l’Elena), em van passar a buscar i cap a fer camí.

A la tornada, un conill volia indicar-nos el camí cap de tornada. Anava fent ziga-zagues per la carretera. Molt simpàtic, però evidentment no volíem atropellar-lo! Així que ens vem haver de parar més d’una vegada.

I de tornada ens vem parar a Ballyvagham a fer el got. Curiosament vem ensopegar música en directe. Així que la vetllada va ser genial. Però el millor de tot va ser ficar-se al llit sense que fós fosc del tot.

Veure fotos de la posta de sol aquí.

Kinvara

Kinvara és un poblet de la costa oest Irlandesa. Banyat per les aigües de l’Atlàntic, és molt pintoresc. De fet és un dels més macos que he visitat fins al moment. Faré cas d’allò que diuen que una imatge val més que mil paraules. Aquí us deixo l’enllaç de l’album.

Kinvara is one of the most beautiful villages nearby. Located the coast, the water of Atlantic Ocean gives to it amazing views. I think it’s better to look at the pictures instead of trying to describe it. Click here.

image

De sol a sol / Sun to sun

[In English after the pic]

Poques vegades m’ha passat que sortint de festa hagi anat a dormir ja sent de dia. Ara bé, el què mai m’havia passat és tornar a una hora més o menys decent i que ja faci una hora que és de dia. I és que finalment he comprovat en persona que el sol surt a les 4.15 de la matina aproximadament. Actualment hi ha unes 5 hores i poc de negre nit. Això m’està matant.

Els pubs (perquè el que són discoteques, diguem que no saben el què són) tanquen a les 2. En la majoria de locals hi ha música tradicional en viu i en directe. Però en alguns a més, hi ha grups que fan versions bones de cançons mundialment conegudes. I el millor de tot és que no et cobren entrada!!

El dia aquí, malgrat plogui molt, també s’aprofita. I avui ha tocat visita a Quinn, un poblet al costat d’Ennis. Té un monestir en ruïnes. Malgrat tot és espectacular. Després de l’abandó, els locals han convertit el lloc en cementiri, tant a fora com a dins. Però això ja no és gens d’estranyar: ni que a cada poble i poblet hi hagi una esglèsia en ruïnes, ni tampoc que aquesta sigui utilitzada com recinte funerari.

Fotos, aquí

image

Quinn Abbey

Going to sleep when it’s daylight again, it’s something that I don’t usually do. But here the sun rises so early that even thought you are going back home “early” it can easily happen. This is mainly because now the about 4.15 am is the sunrise. In total there’s about 5 hours of dark night. This is killing me.

Pubs here close at 2 am. In most of them there’s traditional Irish music, but in only a few ones there’s a band playing versions the most famous songs around the world. The best is you don’t have to pay any fee for entry!

So, the day is soooooooo looooooooooong that we have to do something. Today I went to Quinn, a village near Ennis. There’s an Abbey, beautiful place. Is under ruin and the locals make the inside and outside a cementery. Which is very normal here around. Almost every single town and village have a ruined church plenty of graves everywhere.

Photos here

apuesta.com

[In English after the line]

Benvolguts i benvolgudes,

Aquí teniu una carta de presentació d’una noia de Sant Feliu Sasserra. Per qui no ho sàpiga això és troba a la Catalunya central, al bell mig de la bonica comarca del Lluçanès. Al pre-Pirineu, per tant les serralades hi són ben presents. Però hi manquen en canvi planures com la de Vic.

La meva terra té una bellesa única. La seva gent és única a la vegada. La geografia de la zona ha marcat una gent, un caràcter, una manera de fer i de parlar. I aquí el quit de la qüestió: la llengua.

I és que la majoria dels habitants d’aquests paratges tenen com a llengüa materna el què alguns coneixem com a Català (però pot ser anomenada de moltes altres maneres). Però per tothom és coneguda una altra llengua coneguda amb el nom de castellà. Bé, tothom? Reflexionem.

Tothom qui ha nascut al Lluçanès el sap. Però, aviam, saber-lo què vol dir? Llegir i entendre’l? I què me’n dieu d’escrire’l? O parlar-lo? Suposem que qui més menys té les 3 primeres habilitats, no?. Però ja se sap que si no practiques una llengua el tema oral, diguem que no… que no acaba de funcionar vaja.

I això és el que m’està passant. El meu “castellanu hace mutxa risa”. O si més no això m’ha dit la Pamplonesa. Es veu que entre els meus defectes orals, com el “pañu de la llave”, hi ha el tema dels verbs ir, venir i algun més que ara no recordo. Ara el que no té preu és que “lo hagu apuesta (punto com)”. En fi, que les meves habilitat comunicatives en una llengua que poques vegades he tingut l’oportunitat de practicar, fa tant de riure com el meu anglès.

__________________________________________________________
__________________________________________________________

For those who know me, I’m from Catalonia. This land belongs to Spain. But not always was like that and I hope it won’t be like that for a long time.

The people who lives there, the main language is Catalan, but we know Spanish as well, which is the comon language in the State.

It’s weird that in Ireland I practise more Spanish than English, but it’s a fact. Anyway, as my friend from Pamplona says, my Spanish is as good as my English. So this mean really bad… 😦 She laugh a lot about me and with me, it’s funny though! Aparently she does the same mistakes in English that I’m doing in Spanish. I know, I know, I should have speak more often, true. I should I call more often to my friend from Madrid and try to pronounce it properly instead of the catalan way. Oh! and avoid translate to much it could good as well.