Monthly Archives: Juny 2012

Visita al metge / Visit to the Doctor

Avui ha sigut un dia si més no estrany. El primer dia de vacances d’estiu de la meva canalla i el dia no podia començar d’altra manera que al més pur estil Irlandes: amb pluja (de les que mulla de veritat).

I és que després de 5 setmanes arrossegant un costipat i una tos de mil dimonis, per fi he fet una visita al metge. El perquè no hi he anat abans és ben senzill: 45€ la visita i és el lloc més barat. I és que aquí no tenen un sistema de salut com el Català. Aquí la gent paga per la visita i pels medicaments, tot al 100% del cost. L’estat paga les hospitalitzacions i certes despeses més cares com ara certes proves mèdiques. Pel que tinc entès, també cal pagar pels anàlisis de sang.

Doncs la veritat és que això de que paguis es nota. Una atenció de primera. Una doctora molt simpàtica acompanyada per una estudiant en pràctiques Australiana. La visita ha començat amb un “Amb aquest nom no pots pas ser d’aquí”, parlant del fútbol (que per cert m’ha felicitat per la victòria de la Roja… li he hagut de fer el discurs de la catalintat i tal), què feia aquí i per quant de temps, on m’estava i blablabla. Per tant, per si algú tenia algun dubte sobre si a Irlanda són o no xafarders, aquí n’hi ha una prova més.

I aquesta tarda quan ha sortit el sol ens ha faltat temps per anar al parc a jugar. I donant voltes per tot el que girava, algunes han agafat una marejada que ha acabat malament en el cotxe al camí de tornada. Poc més i no m’hi apunto jo també…

Anuncis

Sant Joan a Irlanda -Summer solstice

Qui m’hagués dit ara fa uns mesos que aques any tampoc seria a casa per celebrar Sant Joan…

I és que a Irlanda això del solstici d’estiu no ho celebrem com nosaltres ho fem. Bé de fet, ni tan sols fan cap festa ni res d’especial. Sí que saben quin és el dia més llarg però. Comença a fer-se de nit al voltant de les 11 i fins a les 12 tocades no es fa negra nit. A quarts de 4 el dia ja punteja. La llàstima és que les temperatures no acompanyin per anar a fer passejades al vespre per la platja… Si tan sols parés de ploure i de fer vent la cosa seria totalment diferent, tant que ningú que visqués aquí es creuria que Irlanda pugui tenir un clima així.

Doncs aquest cap de setmana va tocar fer l’esforç enorme de donar la benvinguda a nova gent al grup. La Donna (Australiana), l’Aida (Barcelona), el Yusuke (Japó). Doncs cap al pubs hi faltava gent!

Però això no va ser tot. Com he dit res de revetlles amb petards, ni focs ni gent dormint a la platja. Res de res. Mira que arriben a ser sosus aquests Irlandesos. Però en comptes d’això va tocar fer una visita a un far de la zona (Head loop) amb vistes impressionants (amb sol millor però), i dues festes d’aniversari en un dia. La primera de la mitjana que cuido. Incluïa castell inflable i un bon grapat de canalla (serà que no en tinc prou amb tres cada dia). Aquesta la vaig acabar amb les ungles de les mans pintades, una de cada color. La segona va ser en honor a la Lorena. Així que els seus “pares” ens van convidar a casa seva a sopar. I per rematar-ho, vem acabar veient els penals del partit de quarts d’Itàlia vs Anglaterra.

En canvi ahir va ser un dia molt més tranquil. La canalla em van torturar: em van fer pujar i baixar del matalàs inflable, vaig acabar amb un colze cremat i adormida al cim mentre ells m’anaven saltant per sobre. I tot amb un dia entre sol i núvol i una temperatura raonablement bona.

Fotos aquí / Pics here

image

Loop Head - Vistes des del far

Amb els 5 sentits / With 5 senses

La saviesa popular no és cosa de broma. Per tant si a Catalunya se sap que als llocs petits se sap tot de tothom, dit d’una altra manera són xafarders, per alguna cosa serà.

I és que a Irlanda sóc nova. Porto aquí ja gairebé dos mesos i tampoc considero que conegui tanta gent. El grup d’Au Pairs tot i que sempre n’arriben i en marxen tampoc és tant nombrós. La gent nativa encara en conec menys. Però es veu que “els altres” em coneixen sense que jo ni tan sols en tingui el més mínim coneixement.

M’explico, ahir i avui ha vingut un pintor (a pintar, evidentment). Ahir em va preguntar sobre com anava el jeep i altres coses que havien passat a altres au pairs que havien estat aquí abans que jo. Avui, m’ha dit que coneix una persona que jo conec. Total, que és més que evident que ha estat fent el xafarder sobre mi i que la gent de la zona (la majoria que ni tan sols sé de la seva existència) ho saben tot de mi. Fins i tot, saben a on he anat i amb qui. Afirmen haver-me vist passar amb cotxe.

En fi, que jo crec que arribat a aquest punt no cal que em presenti quan entri als llocs o conegui a gent nova, no? Per tant cal que vagi sempre amb els 5 sentits sempre a tot arreu i a tota hora.

[English]

Even though in Ireland I’m a kind of new and I think I know just a few people, there’s a lot others than know absolutely everything about me. What I doing, when, who with etc.

Yesterday a painter come home. He wanted to know about things that happened to other Au Pairs that where here before. Today he afirm to know somebody that I know, which I thinks it’s actually true. So I guessed that they were talking about me, isn’t it? Other people told me to see me in whatever place I went, even they knew the day and time exactly, and of course I couldn’t deny.

Why in small places always people just love gossip? I think I should be very cautious with all I’m doing but specially what I’m saying (when I talk, of course)

Sense frens / without breaks

Així d’entrada no sóc supertisiosa, però els irlandesos sí. Que jo sàpiga avui no és pas divendres 13, no? Perquè si vaig equivocada que algú em corregeixi.

I és que el que m’està passant amb el cotxe és mala sort. I avui ha sigut una altra gran aventura. Però començaré pel principi.

Avui era el segon dia que anava a classes gratis. Tant bon punt he acabat “de treballar” me pirat cap a Ennis (a uns 25 min) per anar a l’acadèmia. Sortint hem anat a fer el got, bé aquí la majoria la cervesa (excepte els que condueixen). Erem 3: la Janire, la Lorena i jo. Estavem al Broogans, un pub del carrer principal i el cotxe estava aparcat davant de la porta com qui diu. I a l’hora de marxar pugem totes al cotxe. Al engegar-lo ha fet un soroll raro. Poso marxa enrere i surto. I tan bon punt he sortit de l’aparcament apreto el fre i el cotxe ha fet una xiuladera acullunanat. Al mateix temps que el pedal rebotava.

Acullunides hem sortit per potes del cotxe. S’ha de dir que amb el motor parat el soroll no ha parat. Així que a les 22.45 (quan la meva família normalment ja està dormint) truco a casa. La sort la meva és que m’han contestat. Total que el pare de la família m’ha vingut a buscar.

Després d’examinar el cotxe ha decidit que ell agafava “el meu” fins a casa i que jo el seguiria amb l’altre. Això ha sigut com quan dones una llaminadura prohibida a una canalla i és que tot el que no està permès s’assaboreix el doble. I a pas de tortuga hem deixat a la Janire i hem arribat a mitjanit tocades, just al punt per escriure una mica i posar-se dins al llit.

[English]_______________________________

What is wrong with me and the cars in Ireland? Really I have no idea! What else is going to happen to me?

Anyway, today after going to the free English classes and having a beer with Janire and Lorena, we pretended to go back home. As soon as I put the engine on there was strange noise. I press the break and the noise become stronger and the break came up.

I called to my family when theoretically they are already sleeping, fortunatelly they answered the phone and picked me up.

Amb el dipòsit buit

Doncs així és com he començat la setmana. Però abans d’explicar-vos la meva gran aventura del dia, començaré pel principi: el cap de setmana.

I és que l’Ángela, una noia de Madrid, se’n va demà. Porta aquí més de quatre mesos i ara li ha sortit la oportunitat de tornar a casa per treballar de veterinaria, encara que sense cobrar. La noia que la substituirà, va arribar dissabte, així que quina excusa millor que fer una festa de benvinguda i una de comiat juntes?

A l’hora de dinar nostra i garebé hora de sopar irlandesa (14.45h) ens dirigiem al Tea Room (Sala de tè) de la Perfumeria del Burren, on apart de tenir perfums, sabons i tè, també serveixen menjar vegetarià de molt bona qualitat. A més a més és boníssim. Per no parlar dels pastissos: de pastanaga, del de xocolata o de les galetes… en fi per llepar-se els dits.

Un cop amb la panxa plena, vem enfilar una ruta que ens va dur des del Pou dels Desitjos fins al Cliffs of Moher, passant per Kinvara, Ballyvagham i la platja de Fanore i tot amb increïbles vistes a l’oceà. I és que encara que ja havia estat a tots i cadascun d’aquests llocs, són tant espectaculars que no importa repetir una vegada i una altra.

El que em va sobtar més de la ruta per la costa va ser que entre el tram (de quilòmetres) entre Ballyvagham i la platja de Fanore, hi havien cotxes aparcats (tot i ser la carretera increïblent estreta. El motiu? Doncs bé, això és el què menys m’esperava de tot. Pescar des dels penyasegats. Perillós, però estava ple de gom a gom de gent de totes les edats.

image

Cotxes aparcats i els pescadors

Un cop enfilavem camí de tornada a casa era l’hora d’omplir el dipòsit del cotxe  (o bus, digeu-li com vulgueu). Us creureu que un diumenge entre le 8 i les 9 del vespre no hi havia ni una sola benzinera oberta de les 4 per les qual vem passar?? Això em va suposar arribar amb reserva a casa.

I en aquest punt és on comença la meva gran aventura del dia. Matí tranquil. Porto la canalla a l’escola i vaig a la benzinera (a uns 13 km de casa). Fins aquí tot normal. Baixo, obro el tap i acte seguit em surt una dona de dins cridant. Jo, sense saber d’on anava ni d’on venia la miro. Veig que es diregeix a mi. Després d’una esprintada la senyora em diu que no tenen combustible i que no saben quan els arribarà, que tant pot ser 5 min com 1 hora. Així que tranquilament he anat a la botiga del poble a fer temps. Al cap de mitja hora torno, i em torno a trobar el mateix panorama.

La meva pregunta en aquells moments era “què vaig?”. No tenia ni idea de si podia anar a casa i tornar. I si tornava al cap d’unes hores potser no arribaria i en cas que arribés, potser ells seguirien secs. Anar a una altra benzinera? buf, també estan molt lluny i ni idea de si arribaré o no…

Finalment, he pres la decisió més arriscada de totes: tornar a casa (creuant els dits per arribar) i a veure què passa. Cada instant era etern sufriment. He arribat sana i estàlvia. Però amb l’agulla del dipòsit que no podia anar més avall. Com arribaria a la benzinera? I si em quedava sense gasolina i no podia anar a buscar la canalla, llavors què?

La solució finalment ha arribat quan ha arribat el pare de les nenes a casa. Després d’explicar-li m’ha dit d’anar a un altre poble (que es troba a la mateixa distància) i que ell em seguiria per si de cas. Quin percal. Què fariem si em quedava tirada a mig camí? Suposo que hi ha moments en els que val més no pensar i ja anar fent sobre la marxa.

La sort ha sigut que tot plegat s’ha quedat en una anècdota. He arribat a la destinació i he pogut omplir el dipòsit. Com he respirat de tranquila després, ningú ho sap.

Fanore Beach / Platja de Fanore

Fanore is a sand beach. In the Burren area this is very rare due to the uncoutable number of stones and rocks everywhere.
Amazing evening with Susan and Elena.
Pics here of the beautiful sunset.

image

És una des les poques platges que hi ha a la zona del Burren. Tot i que hi ha molta costa, la majoria no són precisament de sorra com les que estem acostumats a Catalunya.

L’excursió al vespre, va ser genial. L’Elena i la Susan (amiga de la “mare” de l’Elena), em van passar a buscar i cap a fer camí.

A la tornada, un conill volia indicar-nos el camí cap de tornada. Anava fent ziga-zagues per la carretera. Molt simpàtic, però evidentment no volíem atropellar-lo! Així que ens vem haver de parar més d’una vegada.

I de tornada ens vem parar a Ballyvagham a fer el got. Curiosament vem ensopegar música en directe. Així que la vetllada va ser genial. Però el millor de tot va ser ficar-se al llit sense que fós fosc del tot.

Veure fotos de la posta de sol aquí.

Kinvara

Kinvara és un poblet de la costa oest Irlandesa. Banyat per les aigües de l’Atlàntic, és molt pintoresc. De fet és un dels més macos que he visitat fins al moment. Faré cas d’allò que diuen que una imatge val més que mil paraules. Aquí us deixo l’enllaç de l’album.

Kinvara is one of the most beautiful villages nearby. Located the coast, the water of Atlantic Ocean gives to it amazing views. I think it’s better to look at the pictures instead of trying to describe it. Click here.

image